La cultura no val res
La cultura no val res

8 agost, 2014
Entrevista als 4rt 1a.

image

Per Sílvia Garcia Farreny

Fotografies de Borja Lope Diaz

A la pissarra d’un bar, ja fa un parell d’anys, vaig trobar-me aquestes paraules: “Tenlo muy en cuenta; nada en el mundo sustituye a la constancia. El talento no la sustituye, pues nada es tan corriente como los inteligentes frustrados. El genio tampoco, ya que resulta ser tópico el caso de los genios ignorados. Ni siquiera la educación sustituye a la constancia, pues el mundo está lleno de fracasados bien educados” I es que són tan senzilles com colpidores i et fan pensar…

Durant els últims mesos sembla impossible, menys encara si ets una persona jove, trobar un racó dins la societat; que si crisis, que si atur, que si EROs… Tot plegat sembla com si els planetes s’haguessin alineat en una malèfica conjunció astral que vol fer-nos creure que no hi tenim res a fer. Però la veritat és que, com la majoria de coses en aquesta vida, la constància és la millor arma per combatre la crisis. I precisament perseverança és el que els sobra a aquests quatre joves catalans (altrament coneguts pel seu grup musical Quart Primera. 4rt 1a (Quart Primera) són un quartet emergent dins el món de la música catalana: Lluís Nadal, Aleix Perdigó, Joan Canals i Pere Jou.

4rt 1a es van consolidant a bon ritme però sense explosions, en el panorama del pop-folk català tot cantant a la carta; per terrats particulars, als jardins de les cases… a tots aquells que els ho demanin! Avui ja són molts els que poden presumir d’haver-los tingut tocant -literalment- al menjador de casa. Mostra ben clara d’aquest fet és el seu primer treball discogràfic: El món en un cafè, un disc d’històries anònimes plenes de costumisme però, també, de tendresa, amor, nostàlgia i, sobretot, quotidianitat. Reflexen la quotidianitat amb una música tranquil·la i potent que arriba a qui l’escolti i, sobretot, enfocada als petits objectes: una cullera, una gota d’aigua al vidre o un cafè. Actualment, ja s’han situat lenta però constantment al costat d’alguns grups molt ben situats com són Manel o Els Amics de les Arts.

La primera pregunta, gairebé de rigor,és d’on surt el nom de Quart Primera?

Buscàvem un grup diferent i sense connotacions. Vam fer un brainstorming en un bar i van anar sortint noms… Tot i que el Pere viu en un 4rt 1a tot plegat ha estat una gran casualitat. En realitat no és tan estrany; és un moment d’aquells en què no saps les coses però les comences a intuïr…

Vosaltres us heu sabut adaptar al moment i des de l’inici heu penjat les cançons a la xarxa (MySpace , etc).  Ara que la cultura i la justícia han deixat d’anar de bracet com creieu que cal adaptar-se a aquest nou moment “2.0”?

La gent es seguirà descarregant música. És impossible aturar-ho. Cal fusionar-s’hi. Nosaltres hem nascut en crisis. No hem viscut en cap temps de bonança. Des que hem començat a treballar no  hem sentit res més que discursos apocalíptics. No hem fet res més que adaptar-nos a una realitat que existeix. La crisi musical té molts problemes, per exemple, els locals, que tenen uns preus desorbitats. Se’ns plantejava la pregunta de, com crees un grup si no tens local i, per tant, no pots assajar? No surt com un bolet un grup, i a una ciutat com a Barcelona els preus són impossibles.

I ara, ja heu aconseguit un local?

No, de fet no en tindrem mai. La nostra idea és compartir la música amb tothom. Toquem a les cases de qui ens ho demanen; vam començar a tocar ales nostres cases, a poc a poc, a casa dels amics –fer pagar els amics és com una broma de mal gust per nosaltres- i ara, toquem a cases de qui ens ho demana.

Quin consell els donaríeu a un grup que comença?

També gravar una maqueta que estigui bé. Avui dia la distribució online és una cosa facilíssima. Donar-se a conèixer, sortir del desconeixement i fer-se amb una massa crítica de gent que et vulgui escoltar. Això és bàsic. Si no t’adaptes al moment, a la realitat, se’t menja viu. També és bàsic interaccionar amb el públic, és a dir, utilitzar el 1.0 i el 2.0. No només Internet, sinó també fer-ho a la clàssica; apropar-se al públic.

La vostra interacció amb el públic ha estat més que intensa…

(Riuen) Sí, la veritat és que des del principi hi hem tingut una relació especial. Però, com la majoria de coses a la vida, tot ha estat més natural del que la gent creu. No ho teníem pas planejat. Una vegada vam crear un exercici d’intercanvi aprofitant això que parlàvem abans, la maqueta. La gent ens havia d’enviar un mail dient-nos el seu heroi urbà. Al principi gairebé tothom ens deia les mares i les iaies, però també ens van arribar altres propostes més creatives. Nosaltres, a canvi d’aquesta participació, els regalàvem la maqueta. I et regalen imatges, d’aquí n’han sorgit idees, cançons i lletres. D’aquesta manera el públic et diu una mica el que vol. Vam tenir un mailing molt important.

Des que vau començar heu tocat a jardins particulars, menjadors, terrats, bars… però, quin és el lloc més estrany on heu tocat mai?

A una escola de sordmuts, un concert subtitulat. És una mica surrealista, però va ser preciós. Vam fer un concert traduït als signes, amb una intèrpret. Va ser molt emocionant.

Hi ha una cançó que entre els vostres fans porta molta cua, què dieu de 8 punts…?

(Riuen) En una festa, una nit d’amor i massa alcohol el Pere va tirar-se de cap en una piscina buida… El resultat són 16 punts, com pots veure, però 16 no és un número que rimi.

Us han comparat amb Manel, Els Amics de les Arts… Són un referent a seguir?

Ens agrada la comparació però referència no ho són. Compartim referents i això és el que ens fa ser bastant semblants. Tampoc porten tanta trajectòria com per ser referència. Som com germans, ens assemblem perquè venim dels mateixos pares i avis, per dir-ho d’alguna manera.

Però no és només la música, Manel també parla de quotidianitat.

Sí, però és una mica com el cinema espanyol i el català. També fan històries del dia a dia; no hi ha uns terroristes que assaltin un banc d’un gratacels i un tio que va descalç amb una metralladora se’ls carregui a tots. Això no és fa aquí. Aquí no es fa la Jungla de cristall, aquí fem Pa Negre, per exemple. Creem música senzilla, sense artificis. Potser és el fet de ser europeus, que ens fa tocar de peus a terra. Aquí mirem més endins, tenim un punt de psicoanalítics i costumistes.

 

Deixareu de tocar per les cases?

No. Mai. La nostra intenció és seguir fent això com ho fem. La música t’aporta unes sensacions, unes emocions que van més enllà… El que et transmet el públic no es pot pagar amb diners. El format de tocar en cases petites és on més ho sents. El que volem és fer les coses d’una manera que ens emocionin. De moment ho fem així, però si mai trobem una altra manera més interessant d’arribar al públic també ho farem.

I per Lleida heu tocat mai o us agradaria venir-hi a tocar?

El nostre somni és marxar de gira. Ens agradaria tocar a tot arreu… tot i això, venir a tocar a Lleida, si és a domicili, tenim el problema de les despeses. Se’ns en va de les mans… transport, allotjaments, menús. Aquest estiu ens agradaria tocar a festes majors, per pobles.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR