Com a director, Woody Allen sempre m’ha agradat, per això fa anys em vaig comprar un dels seus llibres, Pura Anarquia. No el vaig poder acabar. Però bé, ja se sap que amb això dels llibres t’ha de venir de gust, i potser no era el moment. Per això tan aviat vaig saber que ja estava disponible la seva autobiografia vaig anar a arreplegar-ne una per veure que tal i aquest cop sí que me l’he acabat, però més per veure si millorava que no pas per l’interès que em pogués generar.
No m’agrada com escriu Woody Allen, els seus acudits els prefereixo a la pantalla del cine o del televisor, però no només això, és que resulta que la vida d’aquest director no dista gaire de ser avorrida, tal com ell l’explica, amb l’única bomba de la seva relació amb Mia Farrow i les acusacions d’abús sexual. Lamentablement, i tot i que ell escriu que espera que no sigui per això que estiguis llegint aquest llibre, és el més interessant que hi ha, fent a més a més un retrat demolidor de Mia Farrow, que sembla que es va quedar una mica trastocada després de fer Rosemary’s baby, perquè no pots parar d’imaginar-te-la tota suspicaç i conspirativa amb aquell cabell curt i aquella mena de camisa de dormir blava.
Del llibre se’n salva això i el principi. La vida que ens explica Allen de quan era petit és certament interessant, sobretot perquè et posa en la perspectiva de la quantitat d’anys que té aquest director i de com han canviat les coses. La resta són agraïments a la infinitat de gent amb qui s’ha trobat al llarg de la seva vida i que l’han ajudat a consolidar la seva carrera, paraules boniques per Diane Keaton, amb qui va estar sortint, amb Louisse Lasser, una de les seves exdones, i curiositats d’algunes de les seves pel·lícules, però res més enllà.
El que acabes veient és que Woody Allen era un tipus normal de classe mitja que va aconseguir una fortuna gràcies al seu enginy i segurament, a un esforç al qual ell resta importància. Veus un tipus que lluny de ser un llunàtic, sembla que ell hagi estat rodejat de llunàtiques i el que ell té són simples peculiarietats. Veus una persona que viu en una bombolla i que ha tingut la sort de poder mantenir-se allà gràcies a la seva pasta. Veus també un pobre masclista que no veu cap mal en tractar les dones com a objectes sexuals i que de totes elles destaca la seva bellesa i el seu sex appeal. Ara, d’aquí a pensar que pugui ser pederasta hi ha un llarg camí per recórrer, i davant les seves explicacions pots acabar pensant que ha estat tot una venjança d’una psicòpata que el va entabanar. L’episodi més obscur per a mi, és la seva visita a Mariel Hemingway. Aquí les explicacions són un pèl desconcertants.
Finalment la seva relació amb la filla de la seva ex-parella, Soon Yi, amb la qui porta ja més de 25 anys, queda resumida en l’estranya dedicatòria que li ha fet: “Para Soon Yi, la tenia comiendo de la mano y de pronto noté que me faltaba el brazo” i confirmada al final del llibre, on ens presenta una dona amb les idees molt clares i un pobre beneït que només la vol satisfer. Suposo que el somni de tot masclista, trobar a la pobra nena amb qui pugui fer com Edward Lewis a Pretty woman.
Troba’l a la xarxa de biblioteques.
Per Lourdes Pablo Vaquero ( @lupabv )
Deixa un comentari