La cultura no val res
La cultura no val res

Quan tanta gent que ni tan sols teníem el privilegi de conèixer-te ens hem llevat plorant-te plegats i inundant de llàgrimes un divendres primaveral per tu, és que no ens ha deixat una persona qualsevol. T’has fet estimar (i…Hi ha res millor?)

Per sort sempre ens quedaran les paraules, les teves, les que ens van voler empènyer a ser millors i a fer-nos creure que un demà pròsper és possible. Les que des del sector educatiu i d’altres àmbits tants cops hem agraït, fent-nos saber que no estàvem sols, fent-nos saber que encara queda gent que creu en nosaltres i que sí, que les feines d’educar o tenir cura dels demes és d’una duresa i d’un desgast no conegut (ni molt menys reconegut) per la gran majoria, però ai!…Quina meravella apostar per les persones i creure en elles i en el què fem.

Potser això és el que ens has donat a la gran majoria que avui et plorem. Paraules que, sense conèixer-te, ens feien sentir acompanyades, ens feien sentir compreses, ens feien tenir veu, deixant per uns instants la solitud de banda mentre ens submergíem entre les teves línies.

Però, sobretot, ens quedaran les paraules que ens vas regalar convidant-nos a viure i ensenyant-nos a mirar la vida amb optimisme. Les paraules que amb tanta bellesa parlaven de sentiments i d’una humanitat quotidiana des d’una senzillesa tant propera que curaven. Perquè sí, les paraules curen.

I no, no em cansaré mai de repetir que sigueu valentes i no us guardeu aquelles paraules amables, aquells agraïments i aquells t’estimo a la gent del vostre voltant, que mai se sap.

En un dels teus últims articles ens recordaves “Diguem-nos coses boniques” i ens puntualitzaves que quan parles de Viure amb Humor no volia dir estar rient tot el dia: “Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments.”

Diguem-nos coses boniques a nosaltres i entre nosaltres.

Ostres Carles, però quina tristesa que ens has deixat…tristesa amb la qual aprendrem a créixer, i amb la que mirarem d’acompanyar amb el teu humor.

Seguirem rellegint-te. Gràcies pel teu ser i el teu fer.

Per Marta Garcia Corbeto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR