La cultura no val res
La cultura no val res

11 maig, 2015
Cobarde

image

No cal marxar fora de Barcelona per trobar una banda com Cobarde, que es forma fa uns anys en un bar mític de la ciutat comtal (Bar Cassette) i que debuten al 2012 amb el seu EP Flora y Fauna (2012). Rafa Romero (veu i guitarra), Narcís Pujol (guitarra solista), Lluís Bosch (baix) i Isaac Sanjuan (bateria) es presenten cantant en castellà amb quatre cançons que deixen entreveure la seva versatilitat compositiva i la confluència de referències força variades. Destacar, de la seva curta carta de presentació, La revuelta, on Rafa Romero deixa entreveure les seves arrels sevillanes i ens pot arribar a recordar una mica a Grupo de Expertos Solynieve.

 

Dos anys després, publiquen Amor Patada (2014), el seu primer llarga durada, amb el suport discogràfic del segell barceloní Siete Señoritas Gritando, gravat i mesclat a l’Estudio Caballo Grande per Cristian Pallejà i Ferran Resines. Gràcies al seu so més elaborat, contundent i madur, aconsegueixen ser finalistes en el Concurs Grup Revelació Nacional del festival Contempopranea d’aquell any. La portada encaixa perfectament amb la dualitat del títol del disc, que desconcerta i no deixa de ser impactant per la simple unió de dos elements que esdevenen surrealistes en juntar-los, formant una imatge carregada de significat. Això, precisament, és l’essència que comparteixen les deu cançons que l’integren, amb una sèrie d’elements en comú que donen caràcter a l’estil del grup. Per una banda, lletres directes amb certa ironia com la de Esos amigos, el track que encapçala l’àlbum, i que envia un missatge clar a la seva tornada “No vales un duro, qué injusticia, unos tontos y otros tan poco”. El mateix passa a La Isla, on donen veu al seu pop de caire més cantautoril i recorden força a Sr. Chinarro, amb el que Cobarde, per cert, han tret el seu nou EP Avanti con la Guaracha (2015), convertint-se en el primer grup que Antonio Luque edita amb el seu propi segell VEEMMM, que fins ara només havia fet servir per publicar els seus treballs.

D’altra banda, en el tema que dóna nom al disc, Amor patada, trobem tocs de psicodèlia i riffs de guitarra que també es deixen veure a Sin éxito. Però el que més predomina a l’àlbum és el pop fresc de Espejo de barbero, que alhora transporta al pop pur sense complexes de Tachenko, per les seves melodies perfectes i tornades que no pots parar de cantar, com les de La Fórmula o Vida de oferta: “¿Qué más da? Ya no nos queda más de qué hablar”. A Retirada fan un primer acostament al pop més tranquil de Los Planetas, on la melodia no és el més important fins que arriba la vital tornada, que podria formar part, perfectament, d’algun dels primers hits de La Habitación Roja, igual que la temàtica de Cuarto piso, una cançó d’amor on el protagonista, tot i ser conscient que no és una bona idea deixar-se portar, declara obertament la seva debilitat “Y te vuelvo a ver tan bonita y vuelvo a caer de rodillas”. 

Tanquen el disc amb Carne sin apellidos, amb un so un pèl més underground i de la mateixa manera que l’han començat, amb una lletra que descriu en detall una història que ha deixat empremta i que segurament per això s’ha convertit en cançó.

 

En definitiva, un disc que agradarà als amants de l’indiepop nacional dels 90 i també als seguidors de bandes més joves que han begut d’aquella època i que com Cobarde, tenen una proposta actual i no per això menys autèntica que les originals.

 

Els podreu veure en directe el 6 de juny a l’Apolo Store, però fins llavors, podeu escoltar les seves cançons a Spotify o al seu Bandcamp.

 

Per Vero Rueda (http://nuieta.blogspot.com.es/)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR