La cultura no val res
La cultura no val res

Kristian Matsson, més conegut pel seu nom artístic, The Tallest Man On Earth, torna amb Dark Bird is Home (2015), el seu quart disc amb el seu segell habitual: Dead Oceans. Igual que els anteriors, conté deu cançons que respiren autèntic folk d’arrels “dylanianes”. Aquesta vegada, però, han estat enregistrades en diferents estudis de Suècia i Wisconsin. El resultat és un treball força més compacte i amb una qualitat sonora molt més sofisticada que la mostrada pel suec fins ara.

Les noves cançons tracten, principalment, d’una experiència personal que el músic ha viscut en la seva pròpia pell i que altres autors que l’han influenciat (Paul Simon, Fleetwood Mac) també han reflectit en algun dels seus discos: el divorci. Aquest fet fa que a l’LP trobem lletres que desprenen molt dolor i tristesa, com la de Darkness Of The Dream, Sagres o la que dóna nom i alhora acomiada el disc. El passatge instrumental amb què acaba aquesta meravella de cançó és d’una intensitat tan imponent, que l’oient no necessita aturar-se a escoltar amb atenció la lletra per connectar amb l’emoció amb la que The Tallest Man on Earth canta allò de: “I thought that this would last for a million years but now I need to go. Oh, fuck”.

En aquesta ocasió, l’artista escandinau ha cuidat més la producció, fet que queda palès des del tema que obre el tracklist (Fields of our home), on ja es nota un canvi en el tractament de la veu del cantant, més càlida i menys ruda que en els discos anteriors. Hi ha dos elements més que resulten molt encertats en aquesta estrenada sonoritat: la introducció de segones veus masculines que semblen femenines i l’augment d’arranjaments instrumentals, molt més abundants que a There’s no leaving now (2012), The Wild Hunt (2010) i Shallow Grave (2008). Tot i que la guitarra continua sent l’eix vehicular, hi ha espai per a vents a Slow Dance o a Timothy, on el mateix Matsson toca el clarinet. Com havia fet a There is no leaving now o Kids on the run, també hi ha lloc per a cançons on el piano pren protagonisme gairebé en solitari (Little Nowhere Towns). Fins i tot s’atreveix a jugar amb els sintetitzadors a Darkness of the dream, que ajuden a sostenir la intencionalitat del seu missatge quan diu “I’m sure I’ll sleep when all this goes under. But now, will I sleep alone?”. Segurament, aquesta pregunta retòrica tingui com a resposta aquest disc que ens ha regalat a tots els que l’escoltem.

Potser la part positiva d’aquesta experiència dolorosa plena de frustració i resignació és que l’home més alt del món està disposat a fer-nos companyia una vegada més. És una sort sentir-lo cantar “This is not the end, this is fine”, i veure com s’ha retrobat enmig de tanta confusió. Ha arribat el moment d’abandonar l’etiqueta de “producció casolana” a la que ens tenia acostumats i de compartir un so més extens en tots els sentits, més propi d’una banda que d’un cantautor.

De moment, a l’espera de que confirmi data al nostre país, podeu escoltar Dark Bird Is Home (2015) i la resta de discografia a l’Spotify.

Per Vero Rueda (http://nuieta.blogspot.com.es/)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR