La cultura no val res
La cultura no val res

Darrerament el mon de l’animació està molt animat, valgui la redundància. Jo crec que des de que la Fox va treure “Antz, o des del “Toy story” de Pixar, i de ben segur des de l’ “Shrek” de Dreamworks, que les pelis per a la canalla amaguen bromes i acudits dirigits als pares; desenganyem-nos, son els que acompanyen els nens… i els que paguen. Val la pena que hi vagin de gust. Una altra guerra és quan gaudeixen més que la quitxalla! #jon’hevist #joensocun #acabemambaquestafarsa.

 

Dintre d’aquesta nova tendència hi ha un corrent de revisió dels contes i tòpics clàssics: prínceps dolents i monstres bons, com és el cas de “Érase una vez… un cuento al revés“; guapos odiosos i lletjos entranyables, no cal reincidir amb Shrek; i caputxetes gens innocents, iaies super marxoses, llops despistats i llenyadors enfilats a la parra… I sí, aquest és el cas de “La verdadera pero increible historia de Caperucita Roja” .

 

Partint del conte clàssic, nena amb caputxa vermella porta pastissets a la iaia, i a partir d’aquí la liem del tot; se’ns explica aquesta història no una, sinó varies vegades. Cada vegada l’explica un personatge diferent, des del seu punt de vista i cada cop de forma més extravagant i allunyada del conte de Perrault.

 

El conte comença, a mode flash-back, des de casa de la iaia. Han coincidit la desaparició d’aquesta amb la paulatina desaparició dels diferents llibres de receptes de galetetes i pastissos al bosc; com la iaia es una gran cuinera, potser està relacionada amb el cas… La granota/inspector Grizzly i la cigonya/detectiu Bill es posen a investigar, i comencen interrogant als presents al presumpte escenari del crim: Caperu, que ha pillat al llop transvestit al llit de la iaia; el llop, periodista que vol descobrir el misteri per poder gaudir d’una exclusiva, amb la inestimable col·laboració d’un esquirol amb TDAH; el llenyataire disfressat de nen cantor tirolès en possessió d’una destral afilada sense el pertinent permís d’armes; el conill de Pasqua… El conill de Pasqua? … Però, mentrestant, on coi és la iaia? L’últim cop se la va veure fent parapente… #se’nsenvadelesmans!

 

De ben segur no té el virtuosisme tècnic de les primeres referències, ni parlem d’una pel·lícula que opti a cap Oscar, d’acord. Però el plantejament és divertit, la trama es desenvolupa de forma amena i en alguns punts, per a mí, inclús hilarant. Especialment … com ho diria jo… bizarra? Si, especialment bizarra és l’escena en que Caperu demana ajut a la cabra Japeto, cabra embruixada que només pot expressar-se cantant… Precaución és el seu savi consell…

 

Vaja, que si heu de posar una peli a la canalla, amb aquesta us divertireu també vosaltres.

 

Podeu trobar “La increible pero cierta …” a la xarxa de biblioteques.

 

Per J.Ignasi Bonet (@jignasib) (jignasib.blogspot.com)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR