La cultura no val res
La cultura no val res

Saul Fia. L’absència del contra pla

L’any 1941, Reinhard Wiener, un sergent naval alemany que patrullava l’àrea de Liepaja a Letònia, va gravar amb la seva càmera el que es pot considerar la primera representació visual de la coneguda com «solució final»: una petita peça de dos minuts de duració on soldats alemanys tirotegen a un grup de presoners. Tot i les advertències dels habitants de la zona que no s’apropés al camp perquè estaven matant jueus, Wiener no s’hi va poder resistir: ho havia de veure amb els seus propis ulls. Necessitava el contra pla. A partir d’aquí, són moltes les cintes que han retractat de manera sistemàtica els terribles fets esdevinguts durant la Segona Guerra Mundial, posant especial èmfasi en el caràcter explícit de la seva espectacularitat. Ara, setanta-sis anys més tard, ens aboquem al mateix dilema davant les injustícies d’un conflicte encara present. “Mostrar o no mostrar, aquesta és la qüestió”. El cinema continua assolint el seu paper revelador com tantes vegades ho ha fet la càmera, però d’una manera totalment revolucionària: des de la no-representació.

Saul Fia, guardonada amb l’Oscar a Millor pel·lícula estrangera l’any 2016, ens explica la història de Saul, un membre dels sonderkommando (grup de presoners especials dels camps d’extermini nazis que s’encarregaven del control de les càmeres de gas) que rescata el cos sense vida d’un noi per donar-li un enterrament digne. Lluny d’atrapar-nos amb la clàssica reposició de la crueltat nazi, la proposta del cineasta László Nemes esdevé trencadora com ja ho va ser en el seu moment Soah (1985), defugint el trauma de l’holocaust dins del propi enquadrament fílmic. De fet, es produeix una absència, un buit al pla. No veiem res perquè no hi ha res a veure tal com afirma el filòsof Didi Huberman, per a qui no és possible oferir una resposta davant tanta barbàrie. Per aquest motiu la càmera no roman mai quieta, però tampoc sap ben bé on apuntar, s’amaga darrere de les esquenes del Saul, interpretat per un brillant Géza Röhrig, i que és el nostre únic guia pel camp. Un recorregut fascinant, caòtic, dur i críptic pels laberíntics crematoris alemanys.

El que Nemes no ens mostra, l’espectador s’ho imagina. Una estratègia que aposta pel mateix dispositiu que sembla homenatjar la memòria d’aquells que ja no hi són. Un altre cop, es recorre a l’absència com únic fil argumental que traspassa la pantalla com un punxó: la llibertat, el cos, la vida… només queda el record. És curiós, si més no, que el leitmotiv principal del protagonista de Saul Fia sigui enterrar el cos d’un mort, d’un ésser que ja no hi és i de qui només tenim el record en forma de presència corporal. Com els milers de cossos que moren a les cambres de gas i han de cremar per esborrar el rastre.  De fet, ells mateixos ja són morts com afirma el Saul, quan els seus companys es veuen avocats a les càmeres de gas pels soldats nazis: ha arribat el seu torn. Ara els hi toca desaparèixer a ells. Llavors, quina intenció roman darrere de les accions del Saul? Què pretén trobar en aquest acte heroic? Ens trobem davant d’un intent de redempció divina? El que si és cert és que finalment, el Saul troba el seu contra pla i ho fa al final de la cinta, en una seqüència molt ben plantejada que deixarà l’espectador amb un pam de nas.

L’estrena de Saul Fia (es pot veure de franc a qualsevol biblioteca de Barcelona) arriba en un moment on el tema de l’holocaust sembla haver desaparegut (a priori) de l’imaginari col·lectiu i obre la porta a una revaloració d’aquest gènere, empleat de manera constant i sense gaire encert per justificar produccions comercials. Per primer cop, la força d’una pel·lícula ambientada a la Segona Guerra Mundial no recau en el que mostren les seves imatges sinó el que deixen fora de pla. La resposta a un fet històric, que encara avui encongeix el cor ja no hi és al cinema que mira a un altre lloc davant d’una societat tan acostumada a la desgràcia que s’estranya quan és privada d’ella. La proposta de Nemes és arriscada però necessària. Cal aturar-nos i reflexionar, com ja ho va fer Susan Sontag en el seu brillant Ante el dolor de los demás, sobre quin ha de ser el paper de l’art (la fotografia en aquell cas) davant de fets tan atroços com la guerra. Hem de seguir mirant? Necessitem imatges des de tots els angles del conflicte per entendre el món? Hi podem trobar respostes? Potser no, potser hem de fer cas de Nemes i sortir de pla.

Troba-la a la xarxa de biblioteques.

Per Laura Blanco Ramírez.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR