La cultura no val res
La cultura no val res

París. Una parella amb fills petits cerca mainadera. Després d’intents infructuosos, troben la Louise, una mainadera que des del primer dia els sembla perfecta: té cura de la casa com cap altre, és abnegada i discreta, i els nens l’adoren. Però la Louise és una dona extremadament fràgil i solitària que busca en la família d’acollida el que és incapaç de trobar per ella mateixa: un lloc en el món.

La història no és nova. La Louise bé podria haver estat cosina germana de Rebecca de Mornay, la mainadera de La mà que gronxa el bressol. Però aquest no és un llibre americà amb final feliç ni la Louise té el sex appeal de la mainadera del film de Curtis Hanson. Tampoc no actua d’acord amb un pla premeditat de venjança. El presumpte assassinat de l’Adam i la Mila, els menuts de la família, a càrrec de la Louise, sembla més aviat un acte comès per una persona que ja n’ha tingut prou, de patir, i que s’enduu a la tomba allò que no ha pogut aconseguir i que voldria per a ella: l’afecte incondicional d’una família, per “fer un món amb ells, trobar-hi el seu lloc, allotjar-s’hi, fer-s’hi un buit, un tros de terra, un racó càlid”.

El primer capítol ens presenta l’estampa esfereïdora: el doble crim comès al pis familiar; la Louise en coma després d’haver-se intentat suïcidar; i la mare de l’Adam i la Mila asseguda al terra en un visible estat de xoc. Però que ningú s’enganyi: aquesta no és una novel·la negra. És una novel·la de sentiments mitjançant la qual Slimani ens introdueix en el món estrambòtic i malaltís de la Louise i ens fa partícips de les seves pors i de la seva macabra forma de pensar: “Hauria volgut ficar-li el nas en la seva suor i les seves angoixes, arrencar-li del pit la seva estúpida deixadesa. Fer-li miques el que li quedava d’infantesa”.

A banda de la trama principal, Slimani aprofita per retratar-nos una societat francesa classista (“La Louise té natges. La Louise té un cos que tremola agafat per les mans d’en Paul. Un cos que no havia vist, que ni tan sols havia sospitat, ja que assignava a la Louise un lloc en el món dels nens o dels empleats”) i planteja, sense aprofundir-hi, temes com la conciliació familiar o els “sense papers”.

Però sens dubte la força del llibre rau en l’estranyesa i la curiositat que ens provoca infiltrar-nos en el cervell malaltís d’una dona ferida per la vida i per les circumstàncies, a qui acabarem coneixent, potser odiant i fins i tot compadint: “La Louise beu i tota la molèstia de viure, la timidesa de respirar, tota la pena, es fon en els gots que xarrupa amb la punta dels llavis”.

Narrada en tercera persona mitjançant un narrador omniscient i emprant la tècnica del flashback, tan freqüent en les històries que comencen pel final, Slimani utilitza frases curtes i un llenguatge planer per tal de no interferir en l’altre llenguatge, el dels sentiments, que ens arriben sense anestèsia mitjançant imatges punyents i provocadores. Ens trobem, doncs, davant d’una dolça cançó que no té gens de dolça, un llibre aparentment senzill (però no hi ha res de senzill, en el món dels sentiments!) que atrapa des de les primeres pàgines.

Com la capitana Nina Dorval, que a l’últim capítol intenta posar-se a la pell de la Louise per tal de reproduir la seqüència dels fets que han desembocat en el tràgic final, entrarem en la ment d’aquesta dona feble que passa de puntetes per la vida “amb el seu etern vestit de coll rodó, i la faldilla massa llarga, com un personatge que s’hagués equivocat d’història i hagués anat a parar a un món estrany, condemnat a vagar per sempre”.

Què fa que una persona tingui tan poca autoestima que necessiti dels altres, i de la vida dels altres, per trobar-li un sentit a l’existència? Com és el moment en que un decideix abandonar-se a l’autodestrucció i provocar conscientment la destrucció dels altres? Es tracta d’un joc de poders, d’una venjança, l’acte d’una ment pertorbada?

Potser no trobarem les respostes en aquest llibre guanyador del premi Goncourt 2016 i èxit de vendes a França, però, si més no, haurà valgut la pena el viatge.

Podeu trobar aquest llibre gratuïtament a la Xarxa de biblioteques de Catalunya.

Per: Yolanda Colomé (http://crazyxarela.blogspot.com.es) (@yolandacolome)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR