La cultura no val res
La cultura no val res

“Els empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim d’incompetència.” Principi de Peter.

“Las compañías tienden a ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar.” Principi de Dilbert.

 

“En el último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las gomas de borrar.” Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.

 

 

Des de l’any 1989, Scott Adams ha estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un enginyer típic d’una empresa tecnològica tòpica. Amb l’excusa de retratar els hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb pesar que aquí un no pot negar la seva condició d’enginyer…) Adams aprofita per descriure’ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista alhora que li serveix d’excusa per pentinar també els hàbits de les empreses tecnològiques i dels directius que les manen.

 

I precisament en aquesta segona derivada, amb l’experiència que l’autor ha anat acumulant sobre la gestió d’empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre “El principio de Dilbert” que, tot i que certament recopila bona part de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l’humor gràfic amb anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i la penya que l’envolta.

 

Però quina penya l’envolta? A mes de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar misteriosament cap amunt, trobem, d’entrada a Dogbert, el seu gos. No m’atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d’una criatura tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car), de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a ser emperador del mon.

 

 

Aquesta mania d’atorgar qualitats humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de Cobol…

 

 

En l’àmbit professional trobem els seus companys: Wally, l’aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l’empresa; l’Alice,la millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari, tot il·lusió… de moment; i el boss… the pointy haired Boss, l’exemple vivent (ejem, ja m’enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden treballar. Lògic no?

 

 

Podeu trobar “El principo de Dilbert” d’Scott Adams a la xarxa de biblioteques, i les tires còmiques a la web.

 

Per J.Ignasi Bonet (@jignasib) (jignasib.blogspot.com)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.

ACEPTAR