Jo crec que en algun moment de la vida, posats a descobrir quins estils de musica corren pel mon, acabes temptat de saber alguna cosa més del que en diuen música clàssica. I normalment ensopegues amb alguna recopilació de clàssics populars o dels hits dels últims 300 anys o de… música per a ascensor que deia un colega meu #nocomment.
Em refereixo a aquelles cançons imperdibles que no fallen a cap BBC (Bodes, Batejos i Comunions), aquelles que sempre et sonen i no saps per què o de quin anunci venen; que quan n’aprens el nom et sembla pertànyer a una elit cultural i hermètica, a una lògia massònica que ha de difondre la bona nova arreu del mon… No us ha passat mai? …ah,… no?…vaja #bitxoraro. És igual, seguim…
El format de recopilatori de música barroca és certament guanyador. Peces curtes, hits, entren a la vena, no et sents obligat a escoltar-lo de cabo a rabo i en l’ordre que et proposen, sinó que el format, al ser recopilatori, invita a escollir els favorits, a repetir-los, a reordenar-los. Un autèntic Mega Mix Classic. Sempre hi haurà puristes i detractors però, siguem honestos, si volem difondre el gust pels clàssics, no cal encorsetar-nos. Acostem-nos-hi lliurement i per gust, no per obligació. I aquest empaquetat és l’idoni. A mesura que refinem el paladar ja ens convertirem en més puristes, buscarem peces més desconegudes, aguantarem integrals complertes de tres hores d’aquell compositor que ens ha emocionat o d’aquell instrument que ens ha captivat, amb instruments d’època si cal (… Uff… Jo encara no he arribat a aquest nivell…).
Però anem al grà: què ha d’incloure un MaxMix dels barrocs comme il faut?
- Comencem pel principi, el number one indiscutible, l’Adagio d’Albinoni. Es pot trobar des de versions orquestrals fins a quartets o quintets més íntims, més recollits… desgarrats inclús diria. A mi m’agraden més aquestes versions…
- Un altre que mai pot fallar és el Canon de Pachelbel. Se’n poden trobar inclús Flash Mob‘s. O versions satíriques… que hi ha gustos per tot…
- Per favor, el Minuet per a quartet de corda de Bocherini o de la miel de la Granja San Francisco. Exigiu-lo!
- Bach sol repetir amb varies peces… O soc jo que el veig per tot arreu? És igual, si trobeu peces com les següents les gaudireu:
○ Aria de la Suite nº3 en re m de Bach. A mi em subjuguen les versions en petit format, amb el baix puntejat… #digue’mcapritxós
○ Cantata 147, Jesús joia del desig humà
○ El Largo del concert per clave en fa m o el Preludi en do, de el clave ben temperat, son peces obligades
○ A vegades es cola l’Ave Maria de Gounod, per què el fons rítmic és el preludi en do de Bach. A mi la versió que més m’agrada és la del Bobby Mcferrin… poc barroc, però brutal…
○ I posats a colar Ave Maria’s, et colen també el de Schubert. Cap publema.
- No posar a Mozart seria pecat… Normalment cau l’Eine kleine nacht Music, o algun minuet… Alguna cosa esbogerrada #topicazo
- Vivaldi és un altre asidu, no cal enxufar les Quatre Estacions, que no desestimo, però peces com el largo del concert per a dues mandolines o per a dos cellos (torna Bobby Mcferrin amb unes excel·lents versions) son un bon substitut.
- També se solen trobar peces de Haendel com el Largo de Xerxes, o l’igualment recomenable Arribada de la reina de Saba, o fragments de la Música Aquàtica o dels Reials Focs d’Artifici, molt més solemnes tot plegat…
Ja veieu, el catàleg és extens i variat: balades com les d’Scorpions, marxeta com Lady Gaga, ballables com la Gloria Stefan, temazos com l’Adele, i exitazos com el Gangam Style. Vale, m’he passat! Pero enteneu el que vull dir, no?
Per J.Ignasi Bonet (@jignasib)
